Joan Vinyolí i Begur

Joan Vinyoli (1914 – 1984) va arribar a Begur l’agost del 1954 i va repetir cada estiu fins al 1978, amb la seva família i amics.
Les estades a Begur van marcar profundament la seva poesia, hi va escriure i corregir bona part de l’obra editada posteriorment. Sempre portava una petita carpeta de gomes amb poemes, quartilles en blanc, postals, i apartat de la colla, en una de les taules del bar Frigola, a Can Garreta d’Aiguablava o en una taula d’Aiguafreda, escrivia tot impregnant-se del paisatge i les olors, fins que de mica en mica al voltant de l’aperitiu s’iniciava la tertúlia, mentre les dones prenien el sol i les criatures jugaven.
Des del primer contacte, el poeta va quedar enlluernat per la bellesa de Begur i les seves cales. L’imaginari begurenc, la mar fonda, el cel, les nits, les constel·lacions, el castell de Begur i el del Montgrí, el botó de la roda, les escales, la tramuntana, els fars, el cap Norfeu, les barques i els cabrestants, el rom, les illes, els camps d’arròs, els peixos, les xarxes, els pescadors, l’arbre que deixa el bosc cridat pel mar... són molt presents a tota la seva obra i tenen un contingut simbòlic que es va repetint en una mena d’espiral poètica, sempre enriquint amb noves experiències.
Begur, doncs, marca l’època de la seva plenitud vital i poètica, que culmina als darrers anys de la seva vida. Per això Joan Vinyoli afirmarà: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.

Mirador del Poeta Joan Vinyolí

Mirador inaugurat el 12 de setembre del 2009, amb motiu de l’homenatge en el 25è aniversari de la seva mort.

Del poema de 1964 Sunt lacrimae rerum
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei de Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Tot és ara i res, 1970.

Bar Frigola i plaça de la Vila

Els Vinyoli i els seus amics hi anaven sovint, era lloc de trobada, cafès, aperitius, vetllades, sardanes i xerinola, que era una selecció de balls de moda.

Del poema de 1964 Sunt lacrimae rerum
Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan en recordo dels amics que han mort,
irremissiblement, els insubsituïbles,
em torno un gira-sol que puja d’un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d’estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d’una la tenorar
ressona a Pals i contemplen les illes
i sempre dic, mirant la torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.

Tot és ara i res, 1970.

Escales del carrer del Castell

Les escales formen part dels símbols recurrents en la poesia de Joan Vinyoli, són a poques passes de cal Pallí, i ja apareixen en el poemari El Callat i també a Realitats, per significar l’ascensió cap a un estat superior en la recerca de la unió mística i física, o en el capbussament en la interioritat més profunda del jo.

Del poema Diumenge

Quan ja per entre els pins
fresseja el mar de l’aire
i les copes són plenes
de l’hidromel solar;
quan esclaten les roses
i les flors de migdia cremen
a les terrasses vola l’aigua.
Diumenge, dret a les escales,
en el replà d’un alt silenci
ric dels secrets de cel·les i de pòrtics,
mira per sobre les teulades
la llisa mar guspirejant i sap.
Després de molta lluitaa, sols després
de l’incessant combat entre la roca
i el foc, madura i pren la flama.
Després de molta lluita, sols després,
pot la mirada omplir-se i retenir
calladament. I el gra madura als camps.

El Callat, 1956.

Castell de Begur

Joan Vinyoli es llevava d’hora per contemplar la sortida del sol: “Més aviat matinejo i faig senyals al primer raig de sol des del castell de Begur” (Postal a J. V. Foix). El botó de la roda representa el centre on es troba l’essència de l’home. Josep Pla havia assenyalat el castell de Montgrí com el boto de la roda de l’Empordà i Vinyoli s’apropià de la imatge referint-se als dos castells, el de Montgrí i el de Begur. La circularitat oriental que el poema transmet és tan important com l’experiència directa que està a l’origen de la imatge, enriquida per les lectures de Frefrich Hölderlin, Martin Heidegger i T. S Eliot. El carrer del Castell és esglaonat, imatge de l’ascensió espiritual.

Del poema Sacrifici
Palpo la pell d’un bou acoltellat
sobre un penyal altíssim contrariat pels vents,
desemparat entre núvols.
Tinc les mans tenyides de vermell i de púrpura.
Del pujar i del baixar en dic sempre una mateixa cosa,
i sempre repeteixo la mateixa cosa:
en el botó de la roda
no hi ha moviment.

Cercles, 1979.

Sant Ramon

Vinyoli solia venir-hi els capvespres per contemplar el panorama que ressegueix tot el litoral empordanès fins al cap Norfeu, les illes Medes, i bona part del seu interior: Pals, els arrossars, Sant Feliu de Boada, Peratallada, Torroella de Montgrí, el Montgrí i el seu castell. La nit de Sant Llorenç pujaven a l’ermita per veure els estels fugaços o “llàgrimes del sant”.
“Ahir vespre, un vespre ventós (...) la vista des de Sant Ramon, amb núvols en els termes pròxims i totes les coses netes, retallades, els colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l’estel vespertí, era d’aquelles coses que ja no s’obliden.”
(carta a Francesc Gomà i Eulàlia Presas, estiu de 1954)

Del poema Algú m’ha cridat
Jo no sóc més que un arbre que s’allunya del bosc,
Cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop de la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

El Callat, 1956.

Can Pallí

Primera casa que va llogar la família Vinyoli, i on s’allotjaren fins al 1958. És un casalot indià de planta baixa i dos pisos, sostres molt alts, cambres espaioses, i cuina i serveis molt rudimentaris. A la galeria porticada de la planta baixa hi ha una cisterna. La imatge de la cisterna apareix en alguns poemes a El Callat i al Llibre de l’amic, per significar la potència creadora que es recull amb els anys, o bé que s’ha de tornar a omplir un cop la cisterna és seca i buida.

Del poema Epíleg
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparrent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.

Tot és ara i res, 1970.

Casa de Campuig

Aquesta fou la segona casa que la família Vinyoli va llogar per passar els estius al matrimoni Guarro – Picart, que l’havia dividida en tres apartaments, dos dels quals llogaven als amics. Joan Vinyoli i la seva família van estiuejar a Begur des del 1954 fins al 1978.

Del poema El cremat
Bufen els clars i lliures pensaments
de l’alta mar cap a les netes platges.
grans peixos blaus voleien esverats per caure tot de cop. Jo els paro xarxes
de mots, i quan el dia haurà minvat
els portaré paneres al mercat.
A clar de nit, amb escates de moll,
Entotsolat, encisaré les ones.
Pere Patxei, prepara’ns un cremat:
Beguem-lo i canviem el curs dels astres.
Sorres d’amor. Mar fluix. Palpo records.
S’acosten de puntetes els meus morts.

A hores petites, 1981.

Centre Artístic Begurenc

Joan Vinyoli, la seva família i els seus amics hi passaven els vespres escoltant música i assistien a les sessions de cinema. El setembre del 1956 s’hi celebraren alguns dels actes de la “setmana dels savis”, en els quals participaren Lluís Pericot, Joan Guarro, Carles Riba, Joan Petit, Josep Pedreira i el mateix Vinyoli.

Del poema Postal a Salvador Clotas
Feliços pocs
Als quals el cor mai no se’ls vol morir.

Tot és ara i res, 1970.

Bar Tothora

Joan Vinyoli i els seus amics freqüentaven aquest emblemàtic bar de la vila. A partir de l’aparició del recull Tot és ara i res l’anomenaven familiarment el “Tot és ara i res”.

Del poema Tot és ara i res
Pregunto si no és
un gran consol dir la paraula “pluges”
i fer que plogui tot un llarg
matí d’abril,
on a recer d’una ala de plom prenyada de tempesta
puja en espira el cant d’un rossinyol
afemellat, des del fullam espès
que esquinça i omple de memòries
els racons emborlats de dàlies.
Quin jardí?Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües
filtrades dels orígens,
el fullatge caduc revé ple de molts ulls d’abril
i la verdor puja compacta de l’ancestral subsòl de pedra tosca.
Crits que jo m’invento, que ningú no sent; els morts flueixen hiperbòlics.
Tot és ara i res.

Tot és ara i res, 1970.